La confessió
de Jordi Pujol és ja part de la història de Catalunya. Afirmo que hi he
reflexionat molt però des de la curiositat intel·lectual; no s’ha estripat res dins
meu. Com que no he estat mai pujolista tot i reconèixer-li en públic i en
privat les seves habilitats, tampoc no visc el cas com un drama; de fet, no sóc
gens mitòman i el dia que Messi canviï d’aires tampoc no m’esquinçaré la camisa.
He conegut el president Pujol tant des del vessant personal com des del
professional. El primer va ser a través d’uns anys de militància convergent de
la meva família; eren anys de brega a Monistrol de Montserrat, de pressions, de
desgast personal, d’incomprensions per part dels uns (exfalangistes reciclats
per obra i gràcia d’unes eleccions democràtiques (?) i dels altres (psuqueros
envalentits i sociata-sindicalistes alguns eixits del sindicalisme
vertical franquista). El meu pare en va ser un admirador de Pujol, fins que va
esdevenir el cas Roca: l’enfrontament Pujol-Roca Junyent que va dur aquest a l’ostracisme
polític. A casa eren roquistes com la majoria de l’agrupació local de Monistrol
en contraposició a la majoria manresana que era pujolista. L’altre vessant del
meu coneixement pujolià és la professional com a fotoperiodista. Puc relatar la
història de Jordi Pujol des del 1980 a través de les imatges que he pres d’ell.
Aquests dies en què una baixa laboral inoportuna m’ha deixat al voral, he
tingut temps per repassar un bon grapat de fotografies. N’hi ha de tota mena:
el Pujol imbatible de les distàncies curtes, el Pujol posat en situació al
Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat, el Pujol casolà a
Queralbs, el Pujol alliçonador, el Pujol abstret. Totes em dibuixaven el Jordi
Pujol o això és el que em pensava; però me’n faltava una, la darrera, la que va
eixir un divendres 25 de juliol en plena canícula estival que va socarrimar molta
bona gent que sí que creu en els mites.
Foto: Salvador Redó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada