Aquesta setmana he conegut un treballador content. És un exaturat
jove que té un ofici relacionat amb arreglar coses de les cases; unes
habilitats que la Providència em va negar des del néixer. Aquest jove es va
quedar sense feina i després d’invertir en temps i gasolina va concloure que a
Igualada i a Vic hi havia més possibilitats de trobar feina que no pas a Manresa
i també més facilitats per obrir un negoci. Tossut, però, el jove treballador content
ha decidit centrar la seva activitat a la capital del Bages, la seva ciutat,
tot i que si convé agafa feines a l’altra punta de Catalunya. El jove
treballador content m’ha canviat dues peces del dipòsit d’aigua del vàter. Vaja
quina redundància!, l’aigua de l’aigua seria si traduíssim el mot anglès
(escrit amb w) que els catalans hem adoptat per anomenar la comuna o la trona,
que en deien els avis de casa. Hauríeu hagut de veure quines exclamacions de
joia pronunciava aquest operari xiroi en comprovar que la nova aixeta tornava a
obrir i a tancar el pas de l’aigua i quin «fantàstic!» quan va quedar clar que
la bomba ajustava a la perfecció i ja no provocava pèrdues. Fins aquesta
setmana no havia vist mai ningú a qui s’il·luminés el rostre davant del dipòsit
d’aigua d’un vàter. Com a aturat, va viure el procés de passar d’encarregat de
gent a tenir tot el temps de món mentre esperava la paga a càrrec dels
pressupostos de l’estat. Explica que aquesta «tranquil·litat» li proporcionà temps
per pensar, per constatar que, si no t’espaviles, ningú no ho farà per tu i
mentre l’escoltava i el veia treballar, vaig pensar que bo que és saber fer
coses pràctiques. I em va venir a la memòria el savi consell que ja fa molts
anys em va donar un estimat monjo de Montserrat, el pare Cebrià Baraut, un dels
més gran medievalistes europeus del segle XX: Salvador, com més coses sàpigues
fer, menys possibilitats de passar penúries tindràs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada