Jo sóc nét d’emigrants, i dispensin que
escrigui en primera persona. Els meus avis materns van haver de deixar els seus
pobles, la seva família, la seva gent. Van haver de deixar enrere els colors i
les olors, els sons, els paisatges d’una terra aterrossada i de secà. A la meva
àvia Angeleta la van posar a servir essent una nena; la meva àvia no va
aprendre a llegir ni escriure tot i que va conèixer els números bàsics perquè
no l’enredessin amb la setmanada a la fàbrica. Els avis materns van haver d’emigrar
perquè als pobles on van néixer no quedava gran cosa per gratar i eren massa germans
per viure del llaurar i de les cabres i van fer cap al tèxtil del Bages sud. De
sang pagesa, els meus avis materns van conrear-hi també algunes peces de terra
que aportaven mitja lliura de misèria a la família, just per omplir unes gerres
d’olives i uns quants sacs d’ametlles. El meu besavi patern també va haver de marxar
del poble que vorejava amb el gran riu i va anar a raure al mateix tèxtil.
Pagesos i treballadors de fàbrica; doble jornal i els diumenges a la vinya; i
tot el que podien atresorar era alguns cossis d’oli i la collita de temporada
de l’hort. Nét i besnét d’emigrants que té una part del seu imaginari ancorat
en aquells pobles perquè hi ha una veueta interior que diu: no ho oblidis, no
ho oblidis. Emigrants als quals ningú no ha fet mai ni un museu de l’emigració,
ni unes novel·les de «pijoaparte», ni
pel·lícules sobre una èpica de maleta de cartró i mocador de fer farcells lligat
a la punta d’un bastó. Emigrants per als quals no hi ha hagut discursos
d’esquerres solidàries, ni abans ni ara. Emigrants que no han estat ni són
moneda de canvi en discursos per a «descamisados».
Però clar, els meus avis, que eren emigrants provinents del sud, ho eren del
sud de Catalunya. ¿Catalans i emigrants? Doncs sí. Conèixer el drama de
l’emigració interior és una assignatura pendent que té aquest país; una
assignatura més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada