Allò que defineix l’acció política és
la recerca de les millors solucions per al nombre més gran possible de gent.
Tothom està capacitat per a la política entesa així? No, els sectaris n’estan incapacitats.
I n’estan exclosos? Doncs tampoc, encara més, en són molts en els rengles de
les organitzacions polítiques. Tot s’hi val, especialment la tergiversació i el
dubte (no com a mètode per falsar una veritat sinó per ensorrar prestigis). La
memòria és fràgil, però ara, de la mà de les noves tecnologies, l’emissió dels
missatges i la gestió de les fonts d’informació ja no és monopoli dels poders.
L’emissor ja no és únic sinó múltiple. Això permet riure’s d’arguments com els
que aquesta setmana ha airejat l’unionisme espanyol de dretes i d’esquerres sobre
el nombre de vots del 9-N. Si partim, per coherència discursiva, de la desqualificació
dels 2,3 milions de votants, dels quals més d’1,9 a favor del sí-sí, perquè els
catalans són 7 milions, estem obligats també a fer revisionisme d’algunes
xifres de la història contemporània: Martin Luther King va reunir 200.000
persones el 28 d’agost del 1963 on pronuncià el «I have a dream», conclusió
segons els politòlegs i opinadors espanyolistes: la majoria de nord-americans eren
racistes. El PP «només» va reunir 4 milions de signatures a tot l’estat contra l’Estatut
de Catalunya, per tant, la majoria d’espanyols aprovaven l’Estatut. El
referèndum sobre l’OTAN s’aprovà amb 9 milions de vots d’una massa electoral de
29 milions, ergo la majoria hi estava en contra. Diumenge passat 100.000
persones van festejar a Berlín els 25 anys de la caiguda del mur, per tant, la
majoria de berlinesos eren favorables a mantenir la ciutat dividida. El PP
governa amb 10,8 milions de vots sobre 47 milions d’espanyols, per tant, la
majoria no el vol. Què, senyors/res, fem ballar les xifres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada