Fer caritat. Aquí
teniu una expressió d’abans que ha tornat amb força. Si hi ha caritat vol dir
que hi ha pobres. La pobresa és un fracàs de la societat; el pobre ens recorda
també el nostre fracàs com a individus. Sempre hi ha hagut pobres i n’hi haurà,
diuen les veus. És curiosa aquest invocació al determinisme social en uns temps
de cientisme desmesurat venut com a paradigma de l’èxit; d’allò que ara cal i
per a la qual cosa ens hem estat preparat des de l’adveniment de la raó com a
substitució de la mitologia. Però mentre no arriba una solució raonada a la
pobresa real, quotidiana, la que afecta noms i cares concrets, què fem? Doncs
fem caritat, encara que ara, en temps també de subterfugis, en diguem
solidaritat. Fem caritat pensant que el que cal és resoldre la immediatesa i,
certament, el pobre agraeix l’aliment i l’escalfor que són els seus horitzons. A
diferència del que té, per al qual l’horitzó és una projecció, una idealització
en el futur, per al pobre, l’horitzó és l’àpat quotidià, la satisfacció de la
necessitat peremptòria. El sistema, allò incorpori que governa el món i que
quan pren cos és sempre per martellejar idees o cossos, necessita la pobresa.
El pobre serveix per redimir consciències. Fins a la gran depressió medieval
que obrí les portes al renaixement, la caritat ara un mitjà de salvació seguint
els paràmetres evangèlics; després del canvi de paradigma, el pobre va passar a
ser un pària i al voltant seu es va construir un relat de por i de càstig que paradoxalment
el pobre va interioritzar i li va donar consciència de classe. Avui, el pobre
torna a ser objecte d’atenció. Fer caritat allibera les consciències però a
l’hora perpetua el sistema que és el causant de la pobresa i el constructor del
discurs de la bondat i també el que ens recorda que tots podem arribar a ser
pobres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada