Les
dretes i les esquerres espanyoles sempre s’han posat d’acord, s’hi posen i s’hi
posaran, en la defensa de la pàtria espanyola; com ha de ser. Les dretes i les
esquerres catalanes n’han fet, en fan i sembla que en faran, de la defensa de
la pàtria catalana, camp de discòrdia; com no hauria de ser. Encara més, fins i
tot en les files de l’esquerra catalana no han mancat divisions en nom del
puritanisme patri. El tu menys, ha funcionat manta vegades, tantes com ha
dinamitat la formació de propostes potents. Ningú no ha dit que el pas de nació
autonòmica a nació independent hagi de resultar fàcil; una altra cosa és que molts
milers i milers de catalans s’ho prenguin amb aire festiu, però la processó va
per dins. Sabem molt bé qui tenim davant: un tren potent, fet de diferents
vagons, cadascun amb el seu color i uns ocupants amb interessos vitals
diferents però ben asseguts, ara comandats per una locomotora amb la marca PP i
un altre dia amb una altra amb la marca PSOE. Continuant amb el símil
ferroviari, la locomotora que consumeix un combustible inacabable que es diu
nacionalisme espanyol té al davant un trenet de fira, amb vagonets de
coloraines, amb uns ocupants en permanent gatzara i amb una locomotora poc dimensionada
que ara para, ara engega perquè el combustible anomenat nacionalisme català és
menys consistent. En cas de topada, queda clar qui sortirà més masegat. Però és
que la topada és inevitable perquè la via és única. N’hi ha alguns que s’ho
miren des del paisatge i afirmen que la topada es pot evitar si un dels trens s’atura;
però compte, perquè ningú no ens assegura que el gran tren ho faci i no ens passi
per sobre enduent-s’ho tot. De fet, aquest pensament també s’ha convertit en combustible
per no aturar-nos, ergo la sort està llançada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada