Els assessors dels polítics, ¿gent entesa en una matèria o
estómacs agraïts? Aquesta és la qüestió. La figura de l’assessor
és una figura nascuda i crescuda a l’empara de les institucions parlamentàries, vull
dir en aquelles que fan lleis, normes o ordenances després de parlar molt o poc
segons si hi ha suma de minories o es tracta de majories que tot ho rebreguen. A
Girona, per exemple, hem sabut que el sarau al seu Ajuntament, entre altres coses
probablement inintel·ligible per a la resta de la humanitat, també té a veure
amb la quantitat d’assessors que volia el candidat de CDC a l’alcaldia. Si, per
exemple, tenen la sort de visitar el Parlament de Catalunya en dia de feina,
observaran que alguns diputats es desplacen envoltats de gent, sempre amb el mòbil
a la mà, que no són diputats però que circulen lliurement per l’interior de la
institució; aquests són els assessors. Ningú no els ha escollit en eleccions, no són
funcionaris de la casa, no són periodistes parlamentaris, són assessors, són
gent de confiança. Però exactament què fan?cEn els inicis del període postfranquista
i l’entrada a les institucions de molta gent provinent de l’associacionisme i
de la brega antifranquista, els nous escollits necessitaven assessorament en arquitectura, urbanisme,
legislació, ensenyament... i se cercaven professionals d’aquests àmbits que
moltes vegades assessoraven per gratia et amore, vull dir de franc o gairebé;
eren els temps heroics. No dic que s’hagi de tornar a aquesta manera de fer,
però ¿voleu dir que cal tal plèiade d’assessors amb carnet de partit a
la boca?O no és millor cercar els especialistes quan cal i només pel temps que cal? Que no
se saben espavilar els escollits? Que no hi ha serveis tècnics de tota mena a
les institucions? Que és que hi ha molta desconfiança? O és que hi ha
favors per pagar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada