Avui potser
esperaven que opinés sobre l’estat de la qüestió a Espanya, que és el sarau que
tenen muntat tots aquells que fa un parell de mesos donaven lliçons als
catalans i que encara no tenen govern ni el tindran en aquesta tongada de la
història, vull dir un govern que no estigui en funcions, que, per altra banda,
als que ho estan, en funcions, ja els va bé; ves perquè han de córrer, si
dominen ideològicament tots els ressorts del poder d’un estat que s’han anat fent
a la seva mida des d’aquell llunyà per a ells però molt present aquí any 1714
(i abans i tot). I m’han tombat el discurs, una altra vegada, les imatges de la
mainada anant cap a l’exili incert a la frontera entre Grècia i Macedònia. Els nens
i les nenes ensenyaven al món uns papers mida foli amb un text ben simple:
«obriu-nos les fronteres». Nens i nenes que ben bé podrien ser els nostres; com
aquells nens i nenes que en mesos com aquest del 1939 creuaven els Pirineus
empesos per la barbàrie feixista a la recerca d’un nord enllà que els donés
seguretats i que els va rebre en camps de concentració envoltats també de
filferros feridors i de menyspreu. Aquells que sostenen que la història no es
repeteix, que n’estan de cecs, que en van, d’errats. Els fets històrics canvien
però els substrat sempre és el mateix: el poder quan es mostra descarnat
enviant milers d’infants a la por. Fins a tres generacions d’éssers humans, famílies
senceres, de companys de viatge nostre a la Terra, demanen amb ulls vidriosos a
Europa una oportunitat per poder esdevenir. Europa avança ràpidament cap a un
simple miratge, però no només per als que truquen a les seves fronteres, sinó
per als europeus mateixos. Ja hi torna a haver fronteres intraeuropees i recels
entre els estats perquè el poder instituït se sent amenaçat; i en aquest cas el
poder som tots. Que no són nacionalistes els europeus? Apa que no!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada