El sexe i Catalunya
tenen una cosa en comú: se’ls vol amagats, que no se’n parli, però sempre són
allà. El sexe i Catalunya comparteixen una segona cosa: són inevitables; el primer
perquè sense acte sexual no hi ha reproducció (ni les reproduccions assistides
s’escapen d’una certa dosi de sexe). Catalunya també ho és, d’inevitable,
perquè és aquí, és realitat física, cultural i econòmica. La segona qualitat de
Catalunya, la cultural, fa molta nosa, la física és inapel·lable i l’econòmica
és essencial perquè genera molts calerons perquè d’altres vagin fent. Pel que
fa al sexe, és tan present que ho és fins i tot per negació; els silencis que
es projecten sobre seu el fan encara més real perquè només es fa veure que
s’ignora una cosa quan del cert se sap que és. Pel que fa a Catalunya, si fa no
fa el mateix. Aquests dies hem escoltat d’alguns líders polítics espanyols que
el problema català no entrava a les negociacions per mirar de fer govern a
Madrid; que bandejaven la realitat en què viu Catalunya perquè els és incòmoda
i els entrebanca a l’hora de cercar acords tot i que les matemàtiques els facin
impossibles (si, ja sé que les matemàtiques i la política a vegades tenen poc a
veure). Pel sol fet de dir que no volen parlar de Catalunya, és quan queda més
clar que estan condemnats a haver-ho de fer perquè veuen horroritzats que el problema
català no se’ls desfà com un sucre sinó que roman allà; els silencis induïts
poden esdevenir molt eixordadors. S’han esmerçat moltes energies de
l’intel·lecte per dominar les pulsions sexuals i les pulsions catalanes al
llarg dels temps en l’escenari espanyol, però unes i altres romanen omplint de
sorolls els negacionismes. És tan tossuda, la realitat, a vegades! El sexe i la
Catalunya d’avui comparteixen una tercera cosa: el somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada