Ara ja sabem per
què Dinamarca té tanta por de rebre refugiats i per què el seu govern ha
aprovat cobrar-los (eufemisme) amb diners i béns la seva estada al menut país
del nord: té por perquè no vol la infelicitat en el seu territori. Dinamarca
és, segons el World Hapinness de la
universitat nord-americana de Columbia, el país més feliç del món. Aquest índex
està lligat a la percepció, per tant, a la subjectivitat dels enquestats sobre
el nivell de seguretats personals. Les seguretats personals tenen a veure amb
la por; són vasos comunicants. Les societats menudes occidentals ho tenen tot
de cara per ser felices, però també són molt més vulnerables als desajustaments
perquè tenen poca massa crítica. Un bon índex de seguretats personals necessita
un bon nivell de controls volguts que no ho semblin i que, siguem clars,
proporcionin la tan desitjada i humana sensació de confort. La felicitat és
aquell estadi pel qual la humanitat ha sospirat sempre. Hi ha qui de la
felicitat i de la confortabilitat en diu harmonia, és igual, tot plegat es
tracta del mateix: tenir la sensació que no et sobrevindrà cap ensurt i que si
aquest apareix, hom té les eines adients per sobreposar-se. Els milers de
persones que truquen a les portes d’una Europa, venuda per les televisions dels
poders com una Arcàdia feliç, un Olimp que alimenta els seus estadants amb ambrosia,
són vistes com a agents desestabilitzadors d’aquesta felicitat. A qui agrada
veure les imatges de mainada embrutida per la fugida desesperada d’una mort
gairebé segura? Recorden el nen Aylan Turqui mort al trencant d’ona en una
platja de la Mediterrània? Qui vol creuar-se amb un infeliç en un carrer ple de
felicitat? Per no haver-ho de veure, els feliços d’Europa llogaran els serveis
d’un governant autoritari en la llunyana i tampoc desitjada Turquia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada