SE’LS VEU TANT EL LLAUTÓ QUE SEMBLA MENTIDA

Les revolucions dels nostres avis fan aigües. Alguna cosa molt semblant a la desregulació social i econòmica s’ha apoderat de les relacions laborals. Llegim aquests dies que al 62% del jovent se li ofereixen contractes de treball inferiors a un mes de durada. Això és molt igual a aquelles imatges de l’Espanya dels cacics, que no pas empresaris, en què cada dia els patrons seleccionaven el personal que necessitaven, els carregaven al camió i, apa, cap al tros, mentre també cada dia uns quants es quedaven amb una mà al davant i una altra al darrere. Els discursos del poder econòmic, l’únic poder de debò, disfressen aquesta realitat omplint-se la boca d’emprenedoria, d’innovació o de competitivitat. Els discursos del poder reclamen molta formació, més formació, i mai hi havia hagut una generació de joves tan formada com l’actual. Una formació, però, que paguen les famílies i que se n’aprofitarà el que dóna feina a 600 euros el mes. L’esquerda social entre els que disposen i els que no s’eixampla i és llavor per a les radicalitzacions i, em sembla, que ja en comencem a notar les conseqüències amb el creixement dels nous feixismes a Europa. Els poders insisteixen a aplicar les mesures que van dur a les ensulsiades del segle XX; incapaços de renovar-se intel·lectualment, descarreguen tot el pes dels seus interessos en la majoria de la població, que convenientment alliçonada ho trobarà allò més natural de món. Deu ser per això que els poders eliminen les humanitats dels currículums escolars i hi introdueixen cursos de banca ja a l’ESO, no fos cas que a les aules s’ensenyés a pensar, a mirar darrere el vel dels discurs oficial repetit una i mil vegades per una legió d’acòlits distribuïts convenientment en tots els nivells per aconseguir l’efecte.