ESCENARI ANTIC: L’ENEMIC DEL MEU ENEMIC ÉS EL MEU AMIC

Aquell que és l’enemic del meu enemic, és el meu amic. Seguint aquesta regla s’han signat una pila de compromisos d’ajuda mútua entre eterns rivals units per una obsessió: abatre un tercer. A l’enemic del meu enemic se li riuen les gràcies perquè afebleix el nostre contrari i l’usem com a cas exemplificador de la nostra veritat. Seguint les opinions expressades en les files bel·ligerants o poc proclius a les tesis independentistes catalanes, es confirma la regla: la CUP és de cop i volta la seva aliada. Sí, ja sé que no és així, seguint els postulats ideològics, però un no és mai com creu que és, com es ven, sinó com el perceben els altres, com el compren; i en aquestes hores, els anti procés veuen la CUP com l’ariet que pot tombar allò que ells no han estat capaços de tombar tot i disposar de la immensa força dels aparells de l’estat, dels transparents i dels opacs. No és la primera vegada que a Catalunya hi ha qui vol fer la revolució abans de construir el país. Això ja va passar en la dècada dels 30 i es concretà, encara que no només, en l’anarquisme no catalanista (perquè senyores i senyors l’anarquisme també té pàtries, una flagrant contradicció per a aquells que presumeixen de no voler fronteres). Catalunya no es dividirà com preveu el senyor Aznar, no més del que ja està dividida Espanya. El fet català no existeix per gràcia de les expressions polítiques; no hi ha partit polític capaç de fer sortir al carrer un milió, dos milions de persones. La pega és que quan el fet català ha de prendre forma en partits, així funciona la democràcia, aquests, pensant en curt, el trinxen. Tampoc no és la primera vegada, ja va passar quan els partits de la transició van dinamitar l’Assemblea de Catalunya. Tenim uns polítics incapaços de gestionar el fet nacional. Això sí que juga a la contra, perquè a Espanya sí que en saben.