Quan algú se
m’encara i m’exigeix que sigui objectiu, el que em diu realment és que he de
fotografiar o he d’escriure allò que ell vol que sigui explicat d’acord amb el
relat que ell fa de les coses; que la seva veritat sigui elevada a un
universal. L’ésser humà, espècie covarda i conservadora perquè és coneixedora
de les seves fragilitats que amaga rere postures de milhomes, s’acarnissa amb
les baules més febles de la seva condició; les classes socials detentores del
poder ho saben fer molt bé, això. I el detentor del poder, qui és? Respecte al
nostre ofici d’informadors, el poder és tothom menys els periodistes. No s’ho
creguin pas que la premsa és el quart poder. La premsa que és poder és aquella
que ja és part del poder, així sense adjectius perquè al poder debò no li cal
qualificatius, en té prou de ser ell mateix. Il·lusos els companys de professió
que es creuen poder; el dia que convé a aquest: cop de ploma i en el seu lloc
un altre. Tothom s’hi veu amb cor, dretes i esquerres, centres i radicalitats, a
entorpir la funció de l’informador, que és bàsicament donar eines a públic perquè
aquest elabori el seu propi discurs; ei, això quan s’exerceix la feina amb
honestedat, que és l’única arma de què disposem. La dita afirma que s’atrapa
abans un mentider que un coix, doncs això mateix. Tot plegat ve a tomb de les
darreres i sovintejades agressions a periodistes per part de manifestants i de
policies. No són noves i no són exclusivitat de la vida barcelonina; dimecres
el fotoperiodista Jordi Borràs era amenaçat de mort des de files feixistes i
dijous mateix es va agredir els reporters de TV3 a la Universitat de Lleida
quan cobrien l’ocupació del rectorat; i a Manresa, lloc petit on som dos gats a
fer carrer, fa anys que es produeix el 'pressing' premsa. Però encara som aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada