A tots aquells
que encara ens diuen que l’entesa amb Espanya és possible, els caldria escoltar
el que diu la presidenta d’Andalusia. Aquesta preeminent dirigent dels
socialistes espanyols s’ha apuntat des de fa temps a la línia habitual de
treball del PP, i no només, i sacseja l’anticatalanisme cada vegada que vol
arreplegar uns quants vots. És encisador (eufemisme) veure com els seus
correligionaris a Catalunya no diuen ni piu, o que quan ho fan és amb la boca petita
i per tant deuen creure que la senyora Susana Díaz té una gran part de raó quan
afirma que la hisenda catalana prendrà els diners als andalusos. Aquest discurs
és de la mateixa matriu que el de Pablo Iglesias en el seu primer i
desafortunat míting a Catalunya, invocant el patriotisme extremeny per aturar el
procés català amb la pretensió d’activar el Cavall de Troia que a Espanya
creuen tenir ben posat aquí. I el cert és que el cavall troià hi és, a les places de Catalunya. Enformen part aquells
ciutadans catalans que viuen instal·lats en l’imaginari idealitzat del «pueblo»
del qual van haver de sortir empesos per una misèria creada pel seu propi
ecosistema social; també en formen part aquells ciutadans catalans instal·lats
en l’autoodi d’arrels ben diverses i que en alguns casos té més a veure amb la butxaca
personal que no pas amb l’amor a la pàtria comuna de tots els espanyols. Entenc
el sentiment d’enyorança, puc entendre que algú se senti en una perpètua
emigració, però si viuen aquí, no és d’intel·ligents vetllar pels propis
interessos? Els mateixos treballadors d’Adif diuen que els reiterats
incompliments pressupostaris de l’estat són una venjança contra Catalunya; que
no veuen que aquests incompliments no afecten només els que es diuen Puig des
de fa vuit generacions? Que no veuen que també afecta els García de vuit
generacions i que en fa dues o tres que viuen aquí?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada