Aquest cap de
setmana hem materialitzat l'ambivalència en què ens hem instal·lat; recorden
aquella cançó en què Raimon, l'any 1970,
retratava la societat de consum? «Tu compres un poquet, jo compre un
poquet, aquell una miqueta de res; d'això en diran després: societat de
consum... Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les teues, les
meues, les seues. Però és hora de saber qui és qui les té plenes». Aquest cap
de setmana ha estat una explosió de consum darrere aquest invent del Black
Friday en què els botiguers petits i grans ofereixen uns bons descomptes a les
portes del Nadal i coincidint, ai quina casualitat, amb les pagues dobles dels
pensionistes. Però aquest cap de setmana també ha estat el del gran recapte, el
moviment ciutadà a través del qual es busca omplir els bancs d'aliments que
operen al país, la darrera trinxera alimentària dels més desvalguts, sense
eufemismes, dels pobres i encara dels pobres que tenen consciència de ser-ho i
que no tenen vergonya de ser identificats com a tals; darrere seu hi els pobres
que, aclaparats, se la passen sense ni aquest auxili i en el darrer esglaó, els
pobres que ho són tant en tots sentits que ni se'ls acut que fora del seu
cercle de misèria hi ha gent disposada a apaivagar la seva situació extrema.
S'inicia l'etapa anual en què la vida se'ns revela, més que mai, en blanc i
negre, el blanc per als que tenen encara que sigui «un poquet» i el negre per
als que compren «una miqueta de res». I com cada any hi haurà la satisfacció
del que fa caritat (solidaritat?), de l'encara gràcies i es reproduiran els
clixés, i em sembla que l'any vinent hi tornarem desitjant a mans plenes
romandre en el grup del blanc però mirant de reüll el grup del negre, no fos
cas que...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada