Vaig ser present
el dia en què en Manel Valls, director general de la Fundació sociosanitària de
Manresa, presentava en públic l'acord a què s'havia arribat amb la comunitat de
monges de l'abadia manresana de Sant Carles Borromeu, altrament conegudes com
les caputxines del carrer Talamanca; per tant, aquesta columna d'opinió serà
com una crònica dels fets; passo de qüestions legals i em reafirmo en allò que
va escriure el sofista grec Trasímac fa 2.400 anys en el sentit que justícia és
allò que els poderosos consideren just i que és bàsicament la salvaguarda dels
seus interessos. Aquell va ser un dia especial per a les monges de la petita comunitat;
especial perquè es reconeixia una pena que duen al cor moltes comunitats
religioses que es veuen abocades a la desaparició, i és que les vocacions estan
en caiguda lliure, i va ser un dia especial perquè amb l'acord s'assegurava la continuïtat
d’immobles i annexos donant-los un ús assistencial i també s’assegurava la
tranquil·litat material d'unes dones, ja grans, que d'altra manera es veien
abocades al desarrelament en una edat en què, probablement, només queden els
records de les arrels, i això, en unes persones que han dedicat la seva vida a
la clausura monàstica, és molt. Avui també és un dia especial per a aquestes
monges, avui, ahir i demà passat perquè unes incomprensibles gelosies de la
superioritat eclesiàstica que s'aferra a una interpretació de la justícia
canònica, les fa tornar a la incertesa de vida. El dia de què els parlo va ser,
malgrat tot, d'alegria i d'alleugeriment; se'ls veia als ulls, es notava en l'ambient
distès, en les ganes d'explicar. Senyor bisbe de Vic, aquell dia va ser una
festa i avui, de moment, és un funeral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada