Aquest és un article
per convidar-los al debat, si és possible, serè. Hi he estat rumiant molt des
dels atemptats de Barcelona i Cambrils i la polèmica sobre si s’havien de
publicar les fotografies on apareguessin persones afectades, sobretot infants i
morts. He fet algunes preguntes entre professionals de la informació, i no he
trobat una opinió unànime, cosa que desmunta allò que tots els periodistes són iguals
i només busquen carnassa. Jo mateix em moc en un mar de dubtes. Com en tot col·lectiu
humà, hi ha parers diversos; hi he trobat una coincidència, això sí: es prengui
la decisió que es prengui, aquesta ha de ser presidida per l’honestedat
professional i, si cal, explicada atesa la transcendència del fet. Hom ha de
rabejar-se en les imatges? Què vol dir rabejar-se? Qui n’estableix la definició
per a aquests afers? Ja he dit que és una invitació al debat. Recentment el director
de la Visa Pour l’Image, que aquests dies es fa a la ciutat catalana de
Perpinyà, declarava que havia prohibit els reportatges sobre atemptats perquè
no aportaven res i fotogràficament estaven mal fets, una opinió molt opinable
també. Es referia als atemptats a Europa les víctimes dels quals són majoritàriament
blanques de color de pell? Perquè amb el catàleg a la mà hi he vist víctimes,
vives i mortes, de Manila, del Marroc, afganeses, de Mossul, de l’Índia, de
Veneçuela, joves presos dels EUA, de l’Iraq i d’Ucraïna. Víctimes de guerres,
de conflictes. I aquestes fotografies, que són molt bones i ens posen el mirall
davant la cara, faran la volta al món. Quina és la diferència? Que els
fotografiats no són dels nostres, són dels altres. Des de la fotografia del nen
Aylan (i d’abans i tot) hi ha molta... desorientació? (eufemisme).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada