I es va fer el silenci.
Seixanta segons en què milers de persones van emmudir i van mudar de cara. En
aquella geografia barcelonina, paradigma del brogit de la quotidianitat, que va
abraçar per unes hores la litúrgia anual que clama pel naixement d’un país nou,
es va alçar un altre altar del record, molt més efímer que no pas els bastits a
la Rambla, però no pas menys contundent. Seixanta segons en què els càntics, les
rialles, les converses en to alt, els castells, les batucades, les fanfàrries i
els grallers van deixar pas de cop, i quan escric de cop no és una expressió sinó
la descripció exacta de la realitat, al so del silenci; no es podia millorar el
silenci i es va callar. Les mirades van substituir el concret, l’immediat per l’infinit.
Vaig veure ulls vidriosos, enllagrimats; punys tancats i abraçades amoroses.
Seixanta segons en què es van visualitzar quaranta-vuit hores d’horror i un sempre
més de solidaritat. Pares que van estrènyer els fills; quantes veus no han
quedat truncades a la vista dels centenars de peluixos? El peluix, la joguina
de sempre que omple bressols i llits dels menuts de cada casa; el record pel Xavi,
el nen de Rubí, de tres anys, víctima de l’atemptat, va sobrevolar la
concentració i va vivificar l’espessa atmosfera. Seixanta segons que van donar la
mesura exacta de quina mena de gent va omplir el centre de Barcelona l’Onze de
Setembre del 2017. Una mena de gent molt allunyada del retrat que en fan els
seus enemics. Menyspreen allò que ignoren, va escriure Antonio Machado en el
seu magnífic, descriptiu i extens poema «A orillas del Duero». Ignorar
volgudament aquesta mena de gent deixa dormir els «filósofos nutridos de sopa
de convento», i ,com aquells, no es pregunten què passa. I així els van les
coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada