Diuen que
Aristòtil va dir que aquell que supera les seves pors esdevé veritablement
lliure. Aquests mesos s’ha popularitzat la frase: les nostres pors, la seva
victòria. Com s’evidencia una vegada i una altra, a allò que van dir els pensadors
clàssics no cal afegir gran cosa més. També des de fa un temps, més que uns mesos
es tracta ja d’uns quants anys, el lloc on s’haurien d’esvair les pors, on es creen seguretats o se n’hi haurien de
crear, allà on l’ésser humà encara mancat de respostes se socialitza fora del nucli familiar: l’escola, i en el nostre cas
l’escola catalana, és objecte d’atacs per part d’una porció molt definida de la
societat fins a convertir-la als ulls de milions de ciutadans espanyols en el
gresol d’insolidaritats pàtries. Aquests dies es viu un repunt perillós d’una
campanya que començà adreçada directament contra la llengua catalana i que ja
s’ha ampliat enormement sota el mot adoctrinament. El professorat ha començat a
experimentar el sentiment de por i ha començat, en alguns casos no pas menors ni
anecdòtics, a practicar l’autocensura quan es tracta de parlar de l’actualitat
catalana. L’autocensura és la més pràctica de les censures, al poder només li
cal recordar que és allà per dictar què es pot dir, pensar i fer i què és allò que
no toca; el poder, convé recordar-ho, posseeix els instruments pertinents de
coacció sobre persones i béns, de fet, això el defineix. L’escola catalana, que
per definició és inclusiva (s’entén d’alguna altra manera una escola?), és una
llaminadura per a aquells que no hi ha manera que acceptin la diversitat
cultural dins les seves fronteres; estan disposats a perdre coneixement (què és,
si no, la diversitat?) a canvi de sentir-se hegemònics arreu i sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada