Aquesta Espanya que
ens ha de gelar el cor, que escrivia Antonio Machado, no havia desaparegut,
estava latent, a l’aguait. No puc dir que em ve de nou. No entenc aquells a qui
ve de nou. Les lectures acrítiques duen a anàlisis equivocades. L’Estat espanyol
té un nord inamovible i pel qual és capaç de sacrificar-ho tot: la sagrada
unitat de la pàtria; d’aquesta deu en beuen tots, l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra; des
del lumpen proletariat fins al tenidor de les riqueses més descarades, i estan disposats
a fer el que calgui, des d’usar la violència fins a mirar cap a una altra banda
amb el nas tapat: ens trobem en la unitat. I això que ha quedat ben clar
aquestes darreres hores és un fet que faríem
bé de no relativitzar des de Catalunya, ajudarà a triar els amics, si és que la
causa catalana en té, d’amics, més enllà dels catalans i encara no pas tots. Justícia
és allò que els poderosos consideren que és just, va escriure el pensador grec Trasímac
fa 2.400 anys; qui tenen la bondat de
seguir aquest opinador me l’han llegida moltes vegades, aquesta frase, és una
dels pensaments de capçalera d’un servidor de vostès. I el poder no és només aquells
que l’encarnen, el poder és tot aquell que se sent partícip d’aquesta sensació de
domini sobre l’altre. Davant de tot plegat, tenim opcions; una, molt vella però
que ha estat molt eficaç, és el múscul social, aquesta xarxa d’entitats de tota
mena que ha mantingut viva la flama de la catalanitat. Davant els atacs
continus, les mentides vergonyants, l’odi expressat, l’insult, la deshumanització,
enfortir el múscul social ens és indispensable com a comunitat. Emprenyats i
preocupats, és lícit, però ens mantindrem fidels per sempre més al servei
d’aquest poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada