LA LLEI ÉS LA LLEI PERÒ LA INTERPRETEN SUBJECTIVITATS

Quan els actes de les institucions amb què tot estat es dota per fer efectiu el compliment de les seves lleis fan olor de revenja, malament rai. La salut d’una societat s’assenta també en les aparences. Hom no és només com un mateix es veu sinó també, i sobretot, com et perceben els altres. És el cos social qui t’etiqueta. Si les institucions d’un estat s’arriben a percebre només com a parcials, aquestes institucions, encara que les seves actuacions s’ajustin a la lletra de les seves lleis, tenen un problema de credibilitat; els problemes de credibilitat corquen les institucions, que s’han creat precisament per bandejar arbitrarietats. Allò que la dona del Cèsar o que el marit consort, si voleu, a més a més de ser honest/a ha de semblar-ho, continua en plena vigència. L’argumentari de privar de llibertat, per exemple, Jordi Sànchez (per concretar en un nom) perquè si se’ls deixa campar incitarà a la cosa tumultuària, quan ha estat precisament el seu empresonament i el de la resta el que ha provocat les dues darreres manifestacions multitudinàries, l’última a Brussel·les, sembla que derrapa per alguna banda; i segur que en el gruixut llibre de la Llei també hi ha la justificació que empara aital pronunciament del jutge; però segur que també hi ha la possibilitat d’interpretar tot el contrari. Quan hom diu que la Llei és la Llei oblida que la interpreten les persones i que aquestes interpretacions no són monolítiques; i que les persones, totes, vivim en subjectivitats. Oi que els mateixos advocats cerquen presentar demandes en segons quins jutjats i no en altres perquè coneixen trajectòries professionals de jutges més o menys favorables o contraris als interessos dels seus defensats? Doncs això.