No senyors, no.
No hi ha hagut violència. Si volem entendre’ns és imprescindible que acordem el
significat de les paraules. Violència és el que van practicar els assaltants a la
Blanquerna, a Madrid, i que no els ha dut a la presó perquè tenen família.
Violència és convertir la terrassa d’un bar al centre de Barcelona en el camp
d’una batalla campal protagonitzada per ultres d’equips de futbol rivals
després d’una manifestació unionista; allò que la seva Espanya uneix, ho separa
el futbol; curiós (eufemisme). Violència és assaltar els periodistes que fan la
seva feina i que, els ho asseguro, no hi van pas per ganes, a cobrir una
manifestació on saben que seran les dianes a assenyalar i, algú, la peça a
marcar. Violència és acusar dos pacifistes, els Jordis, que s’esgargamellaven
per negociar una sortida digna als policies que van escorcollar la conselleria d’Hisenda,
el vídeo dels fets ho diu ben clar, però no n’han fet ni cas. Violència és l’«a
por ellos», tant si es diu en una caserna de la policia, com si es diu en un
camp de futbol, o com si es diu el primer minut d’una campanya electoral, per
més ferro que se li vulgui treure. Les frases fetes, a vegades, també les
carrega el diable i volen dir allò que volen dir. És clar que qui té el patrimoni
de la violència, com que li és consubstancial, com que es dóna per descomptada,
creu que els violents sempre són els altres encara que alcin les mans o marxin en
silenci; 28.000 persones a Manresa el dia 3 d’octubre. Violència és dictar unes
ordres d’empresonament blasmades per desenes i desenes de juristes. Violència és
el trasllat dels consellers i del vicepresident de la Generalitat emmanillats
en les condicions que ens han relatat. La pau no és el silenci de les cel·les
ni dels carrers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada