Repassant un
capítol de la Història de l’Art d’E.H. Gombrich, llegeixo que el pintor Jean François
Millet, un dels seguidors de John Constable a l’experiència camperola de
Barbizon, avantsala del Realisme francès en la dècada dels quaranta del segle
XIX, volia pintar escenes de la vida al camp, a pagès que diríem ara, i es remarca
que això es va considerar i es considera una etapa de revolució dins el món de
l’art, ara en diríem progressista; i es posa com a contraposició a allò que havia
passat sempre: que es tenia els camperols per personatges còmics i rústecs amb un
quefer diari poc edificant i poc honorable; la massa no era, no podia ser, motiu per a
l’art ni per a la consideració perquè l’art el pagaven els rics i la
consideració social també era una cosa dels potentats. No deixa de ser curiós
l’interès dels incipients i encara no autoanomenats pintors del realisme per
ennoblir la pagesia en un país com França, que ha basat bona part de la seva mitologia
nacional a blasmar tot allò que no és París parlant de províncies amb to
pejoratiu i que ha batejat com a patois, llengua sense estructura, tot el que
no sigui el francès de l’Île-de-France. La lectura de Gombrich m’ha recordat la
Tabàrnia dels unionistes enfrontada a la Tractoràlia; la ciutat, la gent
il·lustrada, universalista, de mirada àmplia, moderna, vers la gent de poble, rebolcada
en el fenc, curteta d’enteniment, aïllada tothora del pensament progressista,
mirant-se el propi melic. I per contra, ja ho veieu, virar l’interès artístic, assentar
els fonaments d’un nou art mundial, cap a la gent del camp, cap al rerepaís, va
ser modern; i també va ser ridiculitzat per la societat que es considerava a
ella mateixa cosmopolita i espavilada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada