El
redescobriment de les entitats per part de la societat de la qual són filles i
d’elles per elles mateixes és la cara bona de la precarietat econòmica dels
ajuntaments. La crisi ha obligat els responsables municipals de fires i de
festes a cercar noves fórmules per no deixar els seus pobles, viles i ciutats
sense festa major. No es pot encomanar el programa a un marxant d’espectacles perquè
no hi ha calés. Això ha dut a una revalorització de l’oferta massa vegades
somorta de les entitats locals. Allà on s’ha posat en pràctica s’ha evidenciat
que, malgrat els anys de sordina aplicada a aquest moviment sociocultural a
base de subvencions dirigistes o d’oblits massa sospitosos, havia romàs un foc
latent que només ha hagut de necessitar una mica d’aire, una finestra oberta
que remogués els tions incandescents que es negaven a convertir-se en cendres
inertes. D’aquest reviscolament de les entitats en tenim exemples a Monistrol
de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet, a Cardona, a Súria, al Pont de
Vilomara, al Bruc, a Olesa de Montserrat, a Fals, a Navarcles, a Sallent, a
Puig-reig, a Gironella, a Moià, a Bagà, a Navàs, a Manresa, a Santpedor, a l’Ametlla
de Merola, a Avinyó... em deixo una pila de pobles, ja ho sé, és un fenomen que
es generalitza. Què tenen en comú aquests indrets i altres? Doncs, que entitats
i polítics locals han estat capaços de crear l’atmosfera adient per fer possible
el naixement de plataformes d’entesa, al marge de les pròpies idiosincràsies, i
tirar endavant celebracions en què la gent fos protagonista: actors, músics, regidors,
instal·ladors, artesans... creadors, directors, dissenyadors d’un espectacle de
poble a l’empara d’una tradició o creant-ne un de cap i de nou. I oh constatació!
La gent està disposada a posar-hi el coll, a enfeinar-se i, el que és més
important: a passar-s’ho bé treballant perquè els altres s’ho passin millor. En
dono fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada