FEIA MOLTS I MOLTS ANYS QUE NO VEIA ALGÚ RECOLLIR BURILLES DEL TERRA

 

Amb poques hores de diferència i en dos indrets del que podríem acordar a anomenar centre de Manresa vaig veure dos homes de mitjana edat recollir burilles de tabac. No és la primera vegada que ho veig, però feia molts anys, i quan escric molts vull dir molts. Recollir burilles i furgar a l’interior d’un contenidor deu ser el penúltim esglaó social, dic penúltim perquè segur que encara hi ha algú més avall; sempre hi ha algú en pitjors condicions que hi sembla posat pel destí per alleugerir els desgraciats. Quan veig un captaire, no puc escapar de la pregunta que sempre m’assalta com un ressort que el cervell empeny cap a fora per cercar una explicació a la manca d’explicació: ¿com s’hi arriba, a haver de captar? Un captaire o una captaire ha estat nen o nena que ha tingut il·lusions, potser una família que l’ha estimat; podria ser que haguessin anat a rebre els Reis d’Orient, fet la primera comunió vestits de mariner ell o amb vestit de núvia menuda ella. Un captaire o una captaire, potser van estar enamorats algun dia; potser van fer plans: ara això, demà allò, demà passat allò altre. Per a un nen o una nena que de gran, que d’ancià, malviu per les cantonades, ¿quina ha estat la seva trajectòria vital? ¿Quan, allò que s’esperava de la vida, es va convertir en desesper? Una societat que instal·la sota un pont algú, és una societat fracassada com a conjunt. Avui l’economia elevada als altars és una fàbrica de captaires. ¿Què és si no aquell que menja dels bancs d’aliments o s’aixopluga de recollit per la caritat? Quan les vaques magres s’ensenyoreixen del paisatge, apareixen els recollidors de burilles de cigarretes, d’entrepans a les papereres, de menjar casolà als contenidors... es multipliquen les mans parades a la recerca de la xavalla i els ulls avergonyits del pidolaire. Paisatge humà que ens interpel·la per les cantonades dels nostres carrers.