En un estat de benestar residual, això és liberal, les
entitats no governamentals són les cridades a tenir cura en exclusiva dels
ciutadans més desafavorits quan la resta de mecanismes socials fallen. En un
estat del benestar socialdemòcrata el lloc reservat a la caritat és residual. I
en la societat del benestar europeu, a mig camí de l’un i de l’altre i on la moral
catòlica té un gran pes, la família i especialment les dones i les entitats del
tercer sector arriben allà on no ho fa l’acció pública. A Catalunya estem en
aquest tercer grup, amb una deriva des de fa algun temps cap al primer. Càritas
de Manresa ha llançat un eixordador crit d’alerta que té la virtut de no buscar
la llagrimeta sinó de posar sobre la taula una realitat social punyent i una deficiència
organitzativa clamorosa que dificulta poder afrontar la situació amb certes
garanties d’èxit. En poques paraules: molta gent fa moltes coses però... És molt
propi de la nostra societat la duplicitat, la triplicitat i el desgavell.
Afrontar la crisi social requereix molta escalfor al cor però, sobretot, molta
fredor al cap. En una ciutat com Manresa, qui hagi de liderar l’atenció als
desafavorits, ¿l’Ajuntament potser?, ho ha de fer comptant amb tothom però
proporcionant una visió global de la jugada fiable. Una foto de la situació és
el que demana el president de Càritas, Jaume Espinal. Això és essencial per ser
eficaços i per evitar la picaresca; ja ho sabeu: això de la condició humana que
no marxa ni amb fum de sabatots. La picaresca deslegitima la bona feina als
ulls del ciutadà. Em sembla una magnífica idea lligar ajuda a canvi de
compromís, de feina. De franc no hi pot haver res. Sabem les xifres, la quantitat
d’auxili, però desconeixem la qualitat del receptor. Per cert, tinc una
debilitat pels problemes dels avis i de la mainada. Què en sabem? Agrairé una
comunicació, ja tenen el meu correu electrònic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada