És un no parar. Ara surt a la
llum un altre deute de l’Ajuntament de Manresa, aquesta vegada de 300.000
euros, que és el cost d’unes obres preparatòries per a la construcció del parc
tecnològic. Reforma, estacionaments blaus, Ateneu les Bases, piscina municipal,
sentències judicials perdudes i el que em deixo. Ostres, ostres! No sóc de
plànyer les administracions i encara menys una de gran com l’Ajuntament manresà,
un veritable ens de poder, però avui sí que els planyo i em planyo com a
ciutadà. Amb tants forats al vestit o amb tants estrips no hi ha manera de lluir.
L’economia de la ciutat és a hores d’ara el més semblant a un parrac. No és que
no hi hagi vaques magres, és que no hi ha ramat. El cas del parc tecnològic té
el seu què. Havia de ser la repera, un exemple d’innovació, un pol d’atracció,
però, renoi, amb els retards multicausa i l’adveniment de la crisi del totxo
que tot ho ha empudegat, l’aposta estratègica público-privada va arribar tard.
I la seva esplendor ha quedat reduïda a un estatge d’empreses petites i
eixerides, això sí, un trosset de La Caixa (la gran) i el Centre Tecnològic de Manresa.
Ara sabem que per no arribar encara més tard a un tren que ja s’escapava es van
contractar unes feines sense la cobertura legal corresponent i, per evitar un
altre plet, ara l’Ajuntament en fa el reconeixement de deute i ja ens
espavilarem per satisfer-lo. I efectivament l’espavilada municipal només pot
tibar de dos items: pressió impositiva i deixar de fer. L’un i l’altre incideixen
en la qualitat de vida dels ciutadans de Manresa. Més que mai, avui l’Ajuntament
manresà està obligat a cercar totes les complicitats possibles amb les administracions
superiors, encara que aquestes tampoc no van gaire galdoses, especialment l’autonòmica,
que a la pràctica ha passat de ser un govern a esdevenir un memorial de
greuges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada