Per si encara no era clar, el debat que a Espanya en
diuen de la nación ho ha deixat diàfan: contra Catalunya tot és millor. Hom
creia que aquests debats haurien de servir per passar comptes del que s’ha fet
i com s’ha fet i del que no s’ha complert i per què no. Hom creia que haurien
de servir per contrastar les fórmules usades per servir els ciutadans, els soferts
ciutadans que paguem impostos, que cada dia són més i més cars. Doncs no. Ha
servit, un cop més, per bastonejar el noreste peninsular, eufemisme usat
quan no es vol pronunciar l’odiós nom de Catalunya. És igual que el tema no
s’ho porti, per això s’han inventat els jocs de paraules i indefectiblement hom
carrega els neulers a un català o altre. Per a més inri, ara hi ha (a la dreta
i a l’esquerra) qui té la barra de dir públicament que enyora el President Pujol
després d’allò d’«enano habla en
castellano» i etcètera. La qüestió és situar els catalans en el punt de mira
de qualsevol cosa, i així doncs no ens ha de sorprendre que ens diguin que els robem
la lliga de futbol, la copa d’Europa d’handbol, els papers de Salamanca, l’aigua
(que no tenim) i les obres d’art de mig museu episcopal de Lleida. El PP i amplis
sectors del PSOE haurien d’entendre que amb les actituds incendiàries actuals
tots podem prendre mal, ells també. Sembrar l’odi dia rere dia no ha portat mai
a res de bo. Des de la rancúnia no s’ha construït mai res en justícia, i és rancúnia
el que veig al carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada