El Parlament de Catalunya feia goig divendres. Hom podrà sentir-se
més o menys d’acord amb el text de la proposta de nou Estatut, però el dia 30
de setembre del 2005 quedarà per a la història com el dia en què la cambra
catalana va fer l’acte de sobirania més gran després de l’aprovació de
l’Estatut de Sau. I, per aquest sol fet, val la pena estar satisfets. Perquè és
això el que irrita més la caverna espanyola de signe divers: que a Catalunya,
120 dels 135 diputats que ens representen per sufragi lliure, universal i
democràtic (cosa que obliden sistemàticament els corifeus del catastrofisme hispànic),
hagin fet un acte de sobirania. Ha costat déu i ajuda. Ha calgut desplegar
totes les arts de la persuasió, de l’oratòria, de les relacions personals. El Parlament
ha estat més que mai l’àgora de la discussió, de la confrontació i, divendres,
de la satisfacció. No pas d’una satisfacció ingènua, a ningú no se li escapa
que es comença a caminar per un sender aspre, ple d’entrebancs, de males
intencions, d’insults, de desqualificacions; escoltant la COPE, Acebes i Zaplana i la colla del PP sembla que s’esperi un pronunciamento militar. Tampoc no ho posaran
fàcil alguns barons del PSOE, però ja els ho va dir el President Maragall des
del pupitre parlamentari: que comencin a caminar solets. Però l’Estatut no ens
durà el millor dels móns; el millor dels móns ens l’hem de guanyar els catalans
esforçadament dia a dia fins al final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada