A vegades gairebé l’encerten. El diputat del PP Josep Piqué
va afirmar fa dies que l’Estatut afavoreix un allunyament emocional de
Catalunya respecte d’Espanya. No crec que arribi a tant, després de la passada de
ribot que hi ha fet un altre il·lustre centralista anomenat Alfonso Guerra i
malgrat un estrany preàmbul que diu que som perquè diem que ho som, no pas
perquè ho siguem; vull dir nació, és clar. Però suposant que això de l’allunyament
fos cert, seria normal. És el que passa en tots els països, cadascú es
construeix el seu imaginari col·lectiu que sent com a propi i el diferencia. I
l’imaginari, fins i tot en temps de suposada preeminència de l’ésser racional sobre
l’ésser mític, continua sent molt important per a les societats; l’imaginari alimenta
les emocions i a l’inrevés. Un imaginari, el d’ells, que inclou la selecció espanyola
de futbol i la Rosa de España, i el meu res d’això; no es pensin que cal anar
sempre als llibres d’història! El que passa és que per al senyor Piqué i per al
senyor Guerra, d’estat emocional només hi ha l’espanyol; però com que
representen la societat potent, no hi pensen; les seves emocions són naturals,
les nostres són contra natura. Guerra desqualifica alguns socialistes catalans
dient- los nacionalistes i no desqualifica les arengues patriòtiques de
l’exministre José Bono en el seu comiat. És clar que per als espanyols les
emocions de Bono són les correctes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada