Hi ha cua per
adjudicar-se la caça i captura d’Artur Mas. Qui li ho havia de dir, a aquell
polític, gendre desitjat de moltes impossibles sogres catalanes, que arribaria un
dia en què passaria del «guapo!» a ser l’ase de tots els cops. No és feina
d’aquest columnista defensar l’actual, encara, President de Catalunya i, per tant,
començaré amb els retrets: la prepotència del seu conseller de Sanitat que li
ha fet molt més mal del que està disposat a admetre, les segades d’herba sota
els peus del fins fa pocs mesos soci Duran i Lleida amb votacions a Madrid al
costat del PP perjudicials fins i tot per a l’administració catalana, gestió
com a mínim erràtica i confusa en afers policials (dels quals tampoc no se n’escapen
alguns dels caçadors de caps desfigurats ara en les files de la versió
barcelonina de Podemos, malgrat que facin veure que l’etapa Saura no anava amb ells),
una pèssima política comunicativa que s’ha confós en pagar a determinats
mitjans més que no pas a explicar-se sense embuts o, per pega per a tots, uns
afers relacionats amb recaptacions d’impostos revolucionaris que pesen com una
llosa sobre ell i sobre el procés, etc. Però tampoc no seré un il·lús de pensar
que la cacera es fa a fi de bé. És molt difícil que la CUP doni el seu braç a
tòrcer. És complicat passar de mirar cap a una altra banda i a pocs metres quan
es fan pintades a les seus de CDC a possibilitar la presidència de Mas per més
abraçades del David Fernàndez que hi hagi, i no enreden ningú els que amb la
mirada posada a Madrid entonen la versió catalana del «váyase senyor González» d’Aznar
perquè troben que ells sí que ho farien bé, però, ostres! La majoria de
catalans no els han votat ni de lluny. Així les coses, anem a noves eleccions i
a reeditar el català emprenyat. Ei!, si és que l’Helena no diu, tot esmorzant,
a l’Artur: noi, a casa tens feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada