Carme Chacón ho
ha tornat a dir: els ciutadans empadronats a Catalunya que volen continuar sent
només ciutadans empadronats a Catalunya l’han de triar a ella perquè vol ser la
dipositària del vot dels que encara se senten immigrants i que viuen en l’imaginari
de quan estaven al «pueblo» o en l’imaginari dels seus avis o dels seus pares
perquè, tot i haver nascut a Catalunya i viure-hi, se senten d’allà. Hi ha cua
per ser l’Ulisses/Odisseu que guià els soldats de les ciutats gregues que van
destruir Troia amagats dins el ventre del cavall aparentment abandonat en
l’àgora del rei Príam. Sense complexos, Albiol, Arrimadas i Chacón, i els de
Podemos amb la boca petita, insisteixen a dividir Catalunya en dues societats:
la de l’imaginari espanyol de la «patria chica» i la dels que participen de l’imaginari català.
A més, insisteixen a reclamar, als que tenen cognoms no catalans, una suposada
fidelitat als ancestres si no volen ser titllats de traïdors. Als que en el seu
moment vam defensar que el cognom Montilla podia ser tan digne de la
presidència de Catalunya com el cognom Mas, aquesta aposta per la divisió ens
provoca un gran fàstic. L’etnicisme descarat és precisament el dels que se’l neguen;
és el dels que controlen el discurs opressiu; el discurs dominant a la resta de
l’estat i que com a tal és vist com el normal. I quaranta anys després de la
mort en un cul d’hospital del dictador Franco, ja ni dissimulen; són menys
diplomàtics que el Conde Duque de Olivares i el seu «que se consiga el efecto
sin que se note el cuidado»; els quatre genets moderns cavalquen sense
«cuidado». Absolutisme, liberalisme, dictadures i democràcia, els règims
polítics passen però l’atac a la diversitat, a l'altre, i especialment si és de cultura
catalana, continua sent el ciment que relliga la idea d’Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada