Alguna cosa no
acabem de fer bé a Manresa si el centre de la ciutat que és el tram del Passeig
de Pere III comprès entre el teatre Conservatori i Crist Rei s’ha convertit en
un indret insegur. Alguna cosa falla en la gestió de l’espai públic i de la
seva preservació com a àgora ciutadana. Alguna cosa es cou en foc somort si
grups de joves vestits a l’ús, vull dir, no pas estrafolaris ni malgirbats,
protagonitzen aldarulls i actes violents. Alguna cosa no rutlla en la societat
manresana si aquests actes que sotraguegen la convivència es viuen en silenci i
resignació com s’ha posat en evidència quan des del diari Regió7 s’ha preguntat
a botiguers i a tenedors de negocis de la zona. La coincidència que alguns d’aquests
joves siguin d’origen forani tot i que possiblement nascuts i educats aquí,
afegeix al tema un punt a tenir molt i molt present, ateses les circumstàncies
en què ens anem instal·lant d’un creixent rebuig a l’altre. Tenim prou experiència
per saber que és fàcil extrapolar a tota una comunitat els mals hàbits d’uns
quants, més aviat pocs. La por no és bona companya per a la cordura que en tot
moment ha de presidir la convivència entre diferents que ens volem iguals tot i
les respectives alteritats. És obligació inexcusable dels rectors i dels
vigilants de la cosa pública, aguditzar la feina per evitar que les costures
socials no es descusin. El vestit social ha de ser prou còmode, prou balder,
però prou segur com perquè serveixi per abrigar el nombre més gran possible de
gent. En aquest principi descansa l’acció política. Els descosits en el vestit
poden transformar-lo en un conjunt de parracs. Els parracs abriguen poc, no
donen escalf suficient i et deixen a mercè de la intempèrie. Identificar les
costures febles i recosir-les és més que una obligació, és una necessitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada