A l’arxiu
fotogràfic d’aquest diari hi ha unes fotografies que em fan mal cada vegada que
les miro: les agressions de militants de col·lectius independentistes a
militants d'ERC que volien fer l'ofrena al monument del Fossar de les Moreres;
hi va haver sang, com testimonien les imatges, i hi va haver insults i desqualificacions;
era l’11 de Setembre del 2005. Va ser un matí per a la vergonya. El motiu de
l’enfrontament: la participació d’ERC en el govern tripartit del President
Pasqual Maragall juntament amb ICV de Joan Saura. Qui escriu, s’hi va trobar de
ple; no m’ho han explicat, ho vaig fotografiar. Aquell desgraciat matí em van
caure alguns vels i em va quedar clar que hi ha gent, enrocada amb l’estelada,
que no s’avé a raonaments. Perplex, vaig afegir una altra dosi al sac de la
ironia i de l’escepticisme per anar sobrevivint dins aquesta religió personal
que és la independència del meu país, d’aquell territori on, com diria el molt injuriat
però no gaire llegit Josep Pla, quan dic bon dia em responen amb un altre bon dia.
Ahir, llegia una informació que m’ha recordat aquells fets: gent que es manifestava
a favor d’un acord de govern convocada per l’ANC i gent que es manifestava sota
el lema de «Mas mai més» van coincidir entre la plaça de la Catedral i la plaça
de Sant Jaume de Barcelona i es van dir de tot menys bonics. Sociològicament
són els mateixos bàndols. Saben què és la ràbia? Saben què és l’emprenyament?
(no confongueu amb frustració, senyor Iceta). Saben què és albirar la certesa
clara i nítida que no podré deixar com a llegat una Catalunya plena a la meva
néta? Doncs, saben què? No els ho dic, però sí que els dic que no han estat, ni
els uns ni els altres, a l’altura de la bona gent que va parir el procés. I, a
més a més, Aznar tenia raó, la seva Espanya roman sencera i la meva Catalunya
no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada