Noblesa obliga, i
si fa set dies aquesta opinió expressava mala bava, avui ha de reconèixer que
l’ambient és tot un altre. Hem passat de tenir les forces unionistes fent
salivera davant la convocatòria d’unes noves eleccions a Catalunya a posar els
fonaments per a un front antisobiranisme català no ja des del Parlament, que ja
hi és, sinó des de les Cortes Españolas. Dissabte a la tarda, pel passeig de
Pere III de Manresa vaig veure gent de mitjana edat fent una cosa que fan els
joves i els adolescents majoritàriament: caminar mentre es consulta el mòbil.
Tafaner de mena, vaig posar l’orella i els comentaris giraven al voltant del
compte enrere de si hi hauria o no president de la Generalitat. He de dir que
els rostres eren de posat seriós. Pels volts de les set de la tarda, les cares van canviar de sobte: corria la notícia confirmada que hi havia fumata blanca,
que hi havia president i que no era Artur Mas sinó l’alcalde de Girona: Carles Puigdemont,
tan conegut a la seva ciutat com desconegut a la major part del país. Vaig
veure ulls envidriats i distensió; i, cosa que em va sorprendre, abraçades al
mig del carrer! Abraçades en una ciutat on el pudor i el què diran és part
indestriable del seu ADN. Noblesa obliga i em trec el barret, i no entraré en
com ha anat el procés; ja ho he fet i em reservo altres comentaris. Està bé
allò que acaba bé, i la mostra d’això són les airades opinions desfermades a
l’altre bàndol: si fas perquè fas i si no fas perquè no fas, sempre estan a
punt. I està bé, veure cares noves al davant de moltes conselleries i cadires
remogudes, i més que se’n remouran; i escoltar nous discursos. I està bé veure
com no canvien velles formes de fer, només comprensibles des del conreu de
l’odi cap a l’altre, com l’escridassada a la senadora sallentina Mirella Cortès
per prometre en català i amb fórmula pròpia. En fi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada