Tinc els meu
dubtes que com a humanitat ens en sortim. L’aparició del cos sense vida, mort
ofegat fent camí cap al miratge europeu en una platja turca del menut nen sirià
Aylan Kurdi va remoure milions de consciències. Milions de «no pot ser» es van
sentir arreu del món. El resultat pràctic de tanta indignació: zero, o pitjor,
la imatge d’un altre nen de nom Omran que també ha fet la volta al món,
descalç, brut de pols i de la seva sang, rescatat d’una casa ensorrada per un bombardeig
d’avions russos aliats del govern sirià sobre la ciutat també siriana d’Alep.
Si poden, cerquin la imatge per les xarxes socials, no els serà difícil. És un
fotograma extret d’un vídeo del rescat del menut, se’l veu assegut en un seient
de l’ambulància. La força del fotograma convertit en fotografia dóna mil voltes
al vídeo complet, i les hi dóna perquè ens permet llegir a poc a poc, resseguir
el text no escrit que és una imatge aturada. Llegim-lo, doncs. Cap on ens du la
nostra mirada un cop hem fet la llambregada general a la imatge, un cop hem
sentit el primer estremiment, la primera esborronada? La nostra mirada s’atura
en el rostre de l’infant; mentre que en el vídeo prestem atenció al moviment, al
tocar-se la cara i eixugar-se les menudes mans ensangonades sobre el seient; en
la visió de la imatge aturada és la mirada no pas perduda sinó introspectiva,
interrogadora també, perquè m’heu fet això? Perquè ho feu cada dia i des de fa mesos
a tants menuts i menudes com jo? La mirada de l’Omran és un mirall que ens posa
a tots al davant on veiem reflectit l’horror de ser com som. Al comediògraf llatí
Plaute s’adjudica la frase: «l’home és un llop per a l’home». Una humanitat que
devora els seus fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada