A l’Alt Empordà costaner la llengua pràctica
és el francès. A l'hostaleria t'hi atén tothom o gairebé tothom. El català hi
és per defecte, vull dir que gairebé no hi és en primera instància i el
castellà és la llengua preferida dels músics de les terrasses dels hotels de platja
i mojitos, com si els estrangers els haguessin d’entendre, que no els entenen, i
els canten cançons de la Marisol: Estando contigo. Balls d'envelat a trenc d'ona.
Parant l’orella,
es veu bé que això del coneixement d’idiomes va per barris. Si el visitant
prové d’un país petit o amb una llengua molt local, posem per exemple
l’holandès, el danès o el grec, segur que dominaran poc o molt l’anglès. Si el
visitant és d’una cultura, diguem-ne, potent perquè ha tingut un bon passat
colonial com per exemple l’anglesa o la francesa, aleshores majoritàriament
només usen la seva llengua. No cal dir si el passavolant és de cultura castellana,
aleshores sobren comentaris; i si el cambrer o el venedor de bagatel·les és
d’Espanya i el client és català, molt majoritàriament, l’atendrà en castellà, no
baixarà del ruc, vaja; ei! I t’entenen, no es pensin, no els explico res que no
hagi viscut.
També hi ha
moments que il·lustren l’estat lingüístic de l’hostaleria estiuenca com aquella
cambrera de fora d’Espanya, d’un país de l’est, que xampurrejava només el
castellà, però que allà on no arribava el seu coneixement de l’idioma, hi
arribava el seu ampli somriure que es transmutava, a vegades, en una sonora
rialla il·lustrada amb unes dents blanquíssimes i ben posades, un exemple de la
potència del llenguatge no verbal. En fi, tampoc a l’estiu, res de nou, això
sí, cosetes que el govern i els seus enquestadors lingüístics haurien de saber
per no donar una imatge idíl·lica de la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada