A la sortida de
Balaguer, o a l’entrada, segons d’on vingueu o cap on aneu, hi ha el paradigma de
la bogeria del totxo, de la bombolla immobiliària, del tots som rics i espavilats.
Un paradigma que la natura ha convertit en un acudit: una grua d’aquelles de
braç llarg que van poblar els terres i els cels de Catalunya; tota obra que es
preés n’havia de tenir una. La gran grua rovellada que ja no aixeca bigues, ni
ciment, ni res, situada al mig d’unes cases que esperen endebades ser acabades;
que no tenen ànima perquè no hi ha gent; que només són unes parets i unes
teulades a mig fer i que vés a saber quan s’acabaran, si és que s’acaben mai.
L’acudit són els set nius de cigonyes que poblen aquesta grua exemple de pa per
a avui i de gana per a demà. Sense els set nius, el ferro vell de la grua
passaria desapercebut. No és la grua lírica que imaginà Joan Salvat-Papasseit i
que cantava Joan Manel Serrat en el disc
«Res no és mesquí»: «Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -de
tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua». Sinó la grua monstre,
símbol de la dèria humana per ocupar tants espais com sigui possible, oimés, si
amb aquesta ocupació hi pot fer negoci. La grua que presideix, ara, un ermot de
formigó que havia de posar en el mercat immobiliari més cases, més hipoteques, més
mobles nous i potser més cotxes comprats a l’empara de la generositat bancària:
compreu i viatgeu! Els set nius de la grua de Balaguer ens diuen que la natura guanya;
que no demana permisos, que hi és sempre i que la nostra desmesura només ens perjudica
a nosaltres. Les cigonyes són les úniques que hi han sortit guanyant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada