Arribem a
Cadaqués a quarts de deu del matí; hem esmorzat d’hora; per l’única carretera
que hi du des de Roses no hem trobat gens de trànsit, només ciclistes que pugen
panteixant i et fan posar primera al cotxe i que es llencen al buit a tota
pastilla quan engalten la baixada i atrapa’ls! A aquesta hora Cadaqués és
encara per als veïns. Aparquem a l’estacionament de pagament, places buides les
que vulgueu. Fem cap al cimal on hi ha l’església pels costeruts i empedrats
carrerons que fan de mal caminar si dus xancletes, que no és el meu cas, tinc
els peus una mica plans i he d’anar ben ferrat. Davant l’imponent altar barroc,
estem sols. Un solitari guitarrista ens ha il·lustrat la nostra arribada amb música
barroca. Puc fer les fotos que vull sense noses; el dia és clar, lleugerament
atramuntanat; cel i mar rivalitzen en blau
i els pendents eixuts i erms de vegetació arbrada, llevat dels oliverars,
llueixen tota mena de grocs i verds esclarissats; només les vinyes noves
aporten un verd de vida intensa. Les botiguetes i els venedors tot just es
lleven de sobre la sorreta del ulls del despertar. Cadaqués està genial! Dos quarts
d’una del migdia. Què ha passat? Les platges pedroses curulles de gent, els
carrers, abans deserts, ara són plens. Cua de cotxes més enllà de l’entrada al poble
per fer cap a un estacionament impossible. És el turisme amics meus! És
l’aglomeració! En menys de tres hores l’ambient relaxat de la nostra arribada
s’ha tornat angoixant. Una enquesta feta a Barcelona entre quatre mil visitants
diu que als turistes els molesta trobar massa turistes. Com sempre, fins i tot
en això de l’oci vacacional, la culpa és de l’altre. Primer jo, després jo i si
en queda, per a mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada