La guerra per la
mobilitat interna i per la connexió de Barcelona amb la resta del país ha començat.
És una guerra que serà llarga i que deixarà moltes víctimes il·lustres pel
camí, tantes com experts es pensin que tenen la solució. Serà una guerra que
tindrà derivades locals, confrontacions internes, també tantes com teories; i
el ciutadà assistirà al soroll de sabres mediàtics mentre cada dia haurà
d’esmerçar hores i hores per anar i tornar de la feina a casa, de casa als
hospitals de referència, a les universitats de referència, a les burocràcies de
referència, als lleures de referència, als grans transports de referència,
atrapat en cues d’immobilitat. La distància respecte a la gran ciutat fa anys
que no es mesura en quilòmetres sinó que es fa en temps, en hores, i ja no és
fixa sinó que és canviant en funció de la mena de dia, de si és d’anada de cap
setmana o de tornada i també en funció de l’hora, si és a la franja de començar
a treballar o d’acabar, o si és hora de dinar. Des de Barcelona, legítimament
preocupats per la contaminació, prohibiran l’entrada a la ciutat, diuen, als
cotxes de més de deu anys. Els autors de tal mesura han pensat que castigaran
els més vulnerables? Perquè, a veure: quants benestants tenen un cotxe de deu
anys? El paper tot ho aguanta. O diuen que posaran moderns portals a la muralla
en forma de peatges d’accés, com si els que som de fora no en paguéssim, ja, de
peatges d’entrada. Als ideòlegs de les noves mobilitats els convindria venir a
la Catalunya Central i fer els trajectes en busos replens de gent dreta, o
quedar a terra, abandonats, perquè no n’hi caben més, o viatjar en tren. Quan
es parla de mobilitats s’hauria de tenir tot el país al cap. La casa per la
teulada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada