El somriure d’un
infant, els seus ulls d’il·lusionada transparència quan fa cagar el tió o quan
se li asseu el Pare Nadal a taula en la festa familiar, o quan irromp a la
plaça el patge reial. Els ulls d’infant són un bon mirall on esguardar la
nostra mirada d’adults suposadament racionals en uns dies en què des de tots
els punts cardinals s’insisteix en la gairebé obligació de ser feliços. Els
ulls d’infant que ens recorden que el temps passa volant. El temps, allò que
s’escola mentre fem plans, mentre el perdem de present fent projectes de futur.
Els ulls d’infant que són punyents com fins estilets quan ens posen davant
nostre, a través dels records intransferibles, allò que havíem somniat ser i allò
que realment som. Els ulls dels nostres infants ben abrigats materialment i
emocional enfront dels ulls dels infants d’aquells que són els altres,
d’aquells altres que truquen a les portes del confort i que han estat confinats
rere reixes i filferrades que fereixen pells i ànimes. Aquests ulls d’infants
també reflecteixen les nostres misèries, les nostres pors; nosaltres, els
valents del dia a dia que ens pensem que ho tenim tot sota control perquè,
convençuts a cop de repetir-ho, som els que tenim la raó. Els ulls, aquests sí,
atemorits, polsegosos, ensangonats o pitjor encara, molt pitjor: ulls
vidriosos, opacs, als quals l’horror de la impietat ha llevat l’alè de vida sota
les bombes o al rompent d’ones d’una platja. Aquests dies diuen que són per a
la germanor, la comprensió, l’amor, la renovació. Diuen, però qui ho diu? De
petit, em deien a vegades que no digués tant i que fes més. Si durant els
propers dies féssim més i no diguéssim tant, potser començaríem a redreçar el
rumb. Però tot i així en tinc els meus dubtes. Bon 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada