En la societat
actual s’ha instal·lat l’expressió pública de la discrepància i això és bo. La
democràcia s’assenta sobre la possibilitat que la discrepància no sigui un
valor per ser castigat sinó al contrari, un valor per ser fomentat; només des
del contrast de parers es pot arribar a un acord que satisfaci el nombre més
gran de gent, que és el postulat principal de la praxi política, insisteixo, en
democràcia. En la societat del moviment continu, en què ha minvat en molts
graus el monopoli de la informació que tenien els mitjans de comunicació o els
governs, la presència pública de discrepància és un fet quotidià, constant i
generalitzat. És cert que la discrepància es pot expressar de maneres diverses;
l’ideal és fer-ho de manera pacífica i argumentada. La violència no és la
companya del desacord; la violència és l’expressió del totalitarisme sobre el
terreny. En les societats democràtiques de debò, no pas en les que es fan
trampes al solitari, ningú que discrepi per vies pacífiques hauria d’estar a
mercè de les potes dels cavalls d’Àtila. Els poders, aquells que en democràcia
els ciutadans cedim representativitat i també protecció, no tenen dret a
sentir-se molestos pel discrepant ni a decretar-ne coerció. En democràcia, als
poders se’ls diu servidors públics; servidor no és un mot pejoratiu, vol dir
aquell que fa del servei a la cosa pública la seva feina i que ho fa
lliurement; a ningú no l’obliguen fer-se funcionari, que ha acabat sent-ne
sinònim. El bon servidor públic gaudeix del democràtic prestigi, quan hom
percep que se n’ha fet mereixedor; qui no se sent prestigiat hauria de rumiar
el perquè. Ah!, prestigi i submissió no tenen res a veure; ho dic perquè
darrerament...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada