Manresa no té qui
l’estimi. No surt en els mapes de les coses importants del país i no és motiu
d’interès. Manresa no interessa. És allà, va créixer i és una ciutat de setanta
mil habitants. Si no hi fos, no passaria res. El país pot viure sense Manresa.
Les delegacions territorials que hi va posar la Generalitat, alguna en un
piset, podrien no ser-hi i la dinàmica administrativa general també marxaria.
Els manresans tampoc no tenen qui els estimi, és clar. És cert que massa sovint
no s’estimen ni ells mateixos; i amb tan desamor, crec que la ciutat es mor en
el cor de la seva gent. Perquè al cor li has de donar els impulsos regularment,
sinó el bategar es cansa i podria deixar de sentir-se imprescindible i morir-se
del tot. Els fets i no pas les paraules és el que importa. Les coses fetes
romanen i les paraules... les paraules se les endú el vent; donar la paraula
sempre ha anat acompanyat d’una forta encaixa, d’un fet. La mostra més diàfana,
més incontestable que Manresa no enamora és el sistema de transport públic,
lent, anguniós, insegur, quan no és car, una estafa, vaja! El viatge de Manresa
a la capital del país que ho és de la sanitat, de la cultura, del treball o de
l’orgull patri, fins i tot, és de llarga durada. En això de les comunicacions,
Manresa i la seva àrea d’influència està en mans de gent que no la tenen
prioritzada. Manresa ha perdut pes en les institucions; des de fa molt temps
que no hi ha convilatans al nucli dur i això també es fa notar; tot i que quan
n’hi ha hagut, la veritat, tampoc n’hem tingut grans notícies; ei!, i si
m’equivoco, corregiré. I així les coses, el ciutadà/ana, i encara més si és
proactiu i propositu, s’anirà corsecant, impotent per canviar res. Pessimista?
Realista!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada