El Penedès ja és
vegueria. Molt bé, ja en són vuit a Catalunya. Igualada ja no dependrà de la
Catalunya Central per a les coses de la vegueria; Manresa, el coco d’Igualada,
ja no els podrà fer uuuuuuh! No, ara els ho farà Vilafranca del Penedès,
Vilanova i la Geltrú i el Vendrell, però Manresa, noooooo! En aquesta bugada,
la comarca de l’Anoia ha perdut el llençol de l’Alta Segarra, vuit municipis
que queden despenjats; vaja que queden a mitges; i una obvietat: les mitges no han
estat mai senceres. L’Alta Segarra roman sota el paraigua de l’Anoia però a la
vegueria de la Catalunya Central; tot plegat un despropòsit. Les comarques
tenen un punt a favor seu: en indrets de poblament dispers com el Pirineu i de
comunicacions no sempre fàcils, ajuden a mantenir un sentiment de pertinença a
una geografia comuna. En indrets més afavorits, amb molta gent i comunicacions
de volum, com els dos Vallès, per exemple, el sentiment de pertànyer a la
comarca pot funcionar com un antídot contra l’annexió de facto a la corona
barcelonina. El sentit de pertinença és més fort que no pas una carretera
ràpida o uns túnels. La comarca hauria pogut fer de l’Anoia un referent per a
una terra poc compactada, els anoiencs hauran d’esbrinar per què no se n’han
sortit. El Penedès ha sabut jugar les cartes i ha obtingut més que no
s’esperava després que des d’Igualada truquessin a la seva porta amb renovada
força arran de l’entronització de la Catalunya Central. En la sessió del
Parlament de dijous, i em sap greu dir-ho, hi va haver molt soroll per a no
res; somriures, abraçades i brindis; un brindis al sol. I tot plegat per
recollir les molles d’unes taules mal proveïdes com són les vegueries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada