Vivim en un
tombant històric, un d’aquells moments de trasbals com els que s’estudien en
els llibres, un temps de canvi respecte allò que havíem conegut els darrers
setanta anys, però no és per avançar sinó per retrocedir. Vivim un temps que
exemplifica aquell etern retorn de què parlava el filòsof i historiador de les
religions Mircea Eliade. L’etern retorn és un tornar a començar, una imitació
d’un arquetip, d’un fet fundacional elevat a la categoria d’explicació de
l’existència humana. Quan, amb tots els interrogants que vulgueu, havíem
arribat a creure que Europa era un territori de progrés després de la derrota
del feixisme i el final de la dictadura soviètica, assistim com congelats al
retorn d’aquells arquetips que mai havien estat superats, però sí silenciats
convenientment en espera de temps millors per a ells. Els que hem viscut en
aquest període de pau europea, som testimonis de com es viu en una il·lusió,
s’hi viu bé; però poques coses hi ha que siguin tan fràgils com la il·lusió;
potser la confiança ho és també, de fràgil; l’una i l’altra quan es perden són
molt difícils de reconstruir; mai més res no torna a ser igual. L’arquetip
d’aquest etern retorn explica que hi ha vencedors i vençuts, palaus i
barraques, molt afavorits, afavorits i refugiats. L’arquetip tripartit divideix
la societat en tres ordes: els que legislen lleis humanes i lleis divines, els
que guerregen i protegeixen els primers i finalment els que treballen i que
alimenten els dos anteriors. L’explosió sense vergonya del feixisme a l’Europa
grassa és el retorn a una actitud primària que es vesteix de marxes triomfals,
que lloa els seus i menysprea l’altre, però que amaga la por, molta por. Por
dels rics als pobres i dels pobres als miserables. Un etern retorn, vaja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada