Si fem servir les
paraules que no toquen, és quan no ens entenem. D’un camp de futbol folrat amb
moqueta verda de plàstic en diem camp de gespa artificial. De la sostracció si
no vols per força dels teus impostos i la seva desviació cap a AVE estepàries i
estacions en el no-res, se’n diu solidaritat. En la gravació d’una conversa amb
una companyia monopolística se’ns diu que es fa per a la nostra seguretat quan,
de fet, es fa per a la seva, de seguretat, i d’entrada per acollonir-nos:
compte! la gran orella que tot ho escolta, ho guarda i quan convingui t’ho
llançarà a la cara. D’una llei pensada, redactada i aprovada perquè no
qüestionis el poder se’n diu que és una llei per a la seguretat nacional, però comporta
inseguretat jurídica en introduir la discrecionalitat d’aquell a qui paguem, vestim
i armem per protegir-nos (de fet, la culpa és nostra perquè encara no hem entès
què ens volen dir amb això del monopoli de la violència a càrrec d’aquests
treballadors públics, ai perdó, servidors de l’estat). De llogar tres
treballadors al preu d’un i amb nul·les seguretats, massa vegades, se’n diu
crear llocs de treball. De les agressions sexuals comeses a menors per clergues
i personal anomenat religiós se’n diu errors o desviacions. O quan després d’agafar
un paperet de torn per a una consulta amb l’administració (llegiu la Seguretat Social
per exemple), se’t diu que el número no guarda relació amb l’ordre d’atenció i penses:
que fàcil que era quan la gent s’organitzava civilitzadament a la pregunta de:
qui és l’últim? Del devessall de piulades a les xarxes socials, ara se’n diu nova
manera de fer periodisme. Els programes de drapets bruts són entreteniment. L’odi
a l’altre és por per desinformació, i així...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada