Els dies
internacionals del que sigui són la mostra més evident que el motiu de
commemoració roman en la llista d’afers pendents; és la mostra palpable que encara
no s’ha resolt el problema. Aquesta setmana, el dia 8, hi ha hagut el Dia Internacional
de les Dones, abans amb l’afegitó de treballadores. Quan els responsables del
títol es van adonar que deia el contrari del que volien dir, van treure això de
treballadores perquè l’adjectiu era en ell mateix discriminatori, ja que
deixava fora aquelles dones, milions, que no paren de treballar i ho fan sense
remuneració perquè són les encarregades de tirar endavant la llar i tenir cura
dels infants i dels avis i tot per gratia
et amore, vull dir de franc. Si encara hem de commemorar el dia de les dones
és perquè coma societat no hem resolt els greuges que afecten la meitat d’aquest
planeta, jo crec que a la meitat que l’aguanta, que l’apuntala quan les coses
no funcionen. L’atzar ha volgut que dimecres m’entrabanqués amb unes
fotografies fetes el novembre del 1989 a Manresa en què es veu una pintada on,
potser amb poca elegància però molt clarament, es llegia: «Dona, t’hauran de
violar a tu per unir-te a la nostra lluita?». Vint-i-vuit anys després encara
hem de lamentar morts per violència de gènere, agressions sexuals, a la dignitat
laboral de les dones que és produeixen, per exemple, quan se’ls paga menys que a
un home per la mateixa feina, entrebancs professionals, jornades inacabables a la
llar. I això és tan vell... Les nostres àvies que treballaven al tèxtil ja vivien
aquesta vida; els diumenges a fer la bugada i ells al bar a jugar al dòmino. És
tan vell que s’ha fossilitzat, i no em sembla que bufin aires de canvi malgrat
la pila de bones paraules i de manifestos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada