No ho penso fer,
hi he estat a punt, però no s’ho mereixen; no es mereixen que els deixem estar
per avorriment, és allò que ells voldrien; he estat a punt d’enviar-los a
pastar fang, a Millet i Montull i el 3 per cent, i als casos de tots els
altres, de tots, i les portes giratòries que els esquitxen. He estat a punt
d’enviar a dida tots els que miraven cap a una altra banda, que ha estat la
majoria de la gent quan les vaques eren grasses; sí, sí, vostè que, per
exemple, callava davant els grans sous que permetien a un marrec de divuit anys
comprar un cotxe de director de fàbrica sense ni saber fer l’o amb un canut. I
ja no em pregunto on havia fallat perquè treballant des dels catorze anys no
havia pogut estalviar per tenir un apartament a la platja o una casa adossada a
la Cerdanya, o no haver anat ni a Playa Bávaro, a Punta Cana ni en creuer de
luxe d’aquells de sopar amb el capità gràcies a la sobrevaloració de la
hipoteca del pis. He estat a punt d’enviar-ho a la bassa tot plegat si no fos
perquè d’aquella disbauxa en paguem la penitència tots, els que es van endeutar
fins a les celles i els que vam fer números. De la culpa dels inconscients ara
n’hem sortit esquitxats els que llegíem entre línies, els que ja escrivíem
sobre el pa d’avui i la gana de demà. I sí, parlo en primera persona. I ara que
acumulem uns anys de penúria, ara que enyorem els temps passats, ara
ressorgeixen els populismes que prometen el retorn al paradís del manà
inesgotable. El populisme és la recepta d’allò fàcil, és el tenim dret a... i
sense discussió. El populisme és la creença en la igualtat però una igualtat
que sempre deixa fora l’altre; que no té res d’humanista i té molta mala llet.
Avui dretes i esquerres rivalitzen en populisme. El populisme mata el dubte, el
populisme no és civilització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada