Han passat una
desena de dies des de l’esclat del Vermellgate manresà i som allà on érem; bé,
la regidora Mireia Estefanell és uns quants graons més per sota, atès que ha perdut
la confiança de l’alcalde, Valentí Junyent, que és qui delega l’autoritat en els
regidors de govern. La confiança és com una gerra de cristall fi que quan es
trenca costa molt de reparar, i en tot cas sempre més s’hi veuen les esquerdes.
La confiança és a la base de la nostra vida en societat. Mirin què ha passat en
les nostres relacions amb la banca arran de la crisi econòmica i les seves derivades,
com les preferents o les clàusules sòl, per exemple. La confiança te l’has de
guanyar dia a dia demostrant que obres amb decència, potser t’equivoques, i quan
això passa, es reconeix l’error, es repara i som-hi! D’això se’n diu relacions humanes;
que ja ni el papa de Roma és infal·lible! La confiança és germana de la claredat.
Confiança i jugar a cuit amagar no fan bona parella. Ha passat una setmana i mitja
i encara no sabem ben bé qui ha fet què en l’afer manresà, vull dir que no ho sabem
del cert i les conjectures tampoc fan bon paper amb la confiança. En aquesta
lamentable historieta entre el PDeCAT i ERC nostrats, només sabem del cert
perla gravació que el diputat Bonvehí va llançar una ombra de sospita sobre la
voluntat última de la seva formació pel que fa al Procés, i que algú (es pot
afirmar que era d’ERC sense cap dubte?) ho va fer públic amb excés de zel o que
potser va ser una criaturada d’adults. L’acord de govern manresà és una proposta
instrumental, no cal que hi hagi amor, però si n’hi ha, millor, perquè l’amor
endolceix. Això sí, el Vermellgate ha aconseguit dur Manresa al mapa, més que sant
Ignasi o els 125 anys de les Bases de Manresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada