El Procés deixarà
per al futur un munt d’imatges fotogràfiques i videogràfiques. Els historiadors
ho tindran molt més fàcil per fer-se una idea de què va anar tot plegat, l’etapa
de la seva eclosió social, de quan van deixar de ser quatre i sempre els mateixos
per esdevenir un moviment transversalment de masses, cosa que el va fer temut
pel Poder sempitern i els seus acòlits. Com que la memòria és curta, les imatges
recordaran una i altra vegada el camí recorregut, com es va recórrer, amb qui i
contra qui, qui hi va posar violències i qui mans alçades, quins somriures es
van convertir en ganyotes de dolor, en esclats de joia; quins es van tornar
plors, decepcions, perquè, quan, on, amb qui. Hi haurà imatges que ens
acompanyaran sempre: la de l’enxaneta desplegant l’estelada dalt del castell humà
(i quina ràbia que els fa això a alguns obsedits amb l’alliçonament i la manipulació
de les ànimes de càntir dels nostres menuts), la de l’àvia amb el caminador
entossudida a anar a votar l’1 d’octubre, la de qui amb bandera espanyola hi va
anar per democràcia i els aplaudiments amb què va ser rebut, la de famílies
dinant l’entrepà assegudes al voral de les carreteres del país en una cadena humana,
la del mosso consolat per un manifestant, la d’ultres atonyinant a tort i a
dret, la de les cares de decepció, enllagrimades, d’ulls envidriats quan el
president Puigdemont va aturar el rellotge, la de les càrregues policials
contra ciutadans que volien protegir urnes i la d’alguns desbocats cantant el ja
tristament famós «a por ellos», com si aquests «ellos» fossin espantaocells,
una reproducció d’un ésser humà però que és menys que una nina de Famosa i... I
les imatges posaran al seu lloc a tothom, com ja ho fan ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada